Els paisages d’una ciutat

By revistagama

Miguel Aranguren  www.miguelaranguren.com  .- Una mateixa ciutat té distints paisages, depenent del lloc des d’on es contemple. En Madrit, que és la meua, han alçat quatre torres d’arquitectura vanguardista que han canviat, de sobte, la llínea més o menys horisontal de l’urbs. Des del nort, la capital d’Espanya pareix lligada a eixos quatre nous pals, que en una tensió que a vegades cobrixen els núvols pareixen dirigir el rumbo dels seus més de quatre millons d’habitants.

A vegades basten quatre detalls, quatre arrapacels, per a que una ciutat que era coneguda més pel tipisme del seu bon viure, comence a competir en eixes metròpolis que pareixen dissenyades per a una nova edició de Blade Runner. I no sé si casa prendre’s unes tapes -el diví aperitiu- en treballar en la planta huitanta-huit, a més de tres-cents metros de distància del sol i pujant, d’un edifici que pareix un bucle que cau des del firmament. Ademés, una vegada dalt, el paisage confon, perqué acostumats a mirar des de l’asfalt hem de deprendre a ubicar els llocs des del mateix lloc a on els àngels mos vigilen.

En Nova York, metrópoli en la que l’arquitectura dels arrapacels és l’idiosincràsia pròpia de Manhatan des dels anys vint de la passada centúria, dona gust enfilar fins a l’alt de l’antena de l’edifici Chrysler i aguaitar al buit en el presentiment del mateix King Kong. Des de la picota es domina en perfecció milimètrica el disseny de les avingudes que baixen cap al sur de l’illa i les que estan traçades cap als ponts que la unixen al continent. Ademés, quasi a colp de mà, et rodegen els milers de finestrals d’atres arrapacels històrics que amaguen la seua bellea retro als viandants per a reservar-se-la als helicòpters, els alpinistes, els goriles jagants del celuloide i els turistes curiosos.

En Madrit, no obstant, la sensació és ben distinta: al nort, els carrasquerals i la serra blava que tan be plasmara Berruguete en els seus llenços. Al nordest, els polígons industrials que pareixen roçar els barris de lux i els PAU (horrible acrònim!) que sonen a chicharra i desbaratament (Sant Pedra, Les Taules…). Al Sur, el passeig de la Castellana com a única artèria per la qual  les venes d’una ciutat que, fins fa ben poc, fon un poble gran, una localitat de barris i verbenes els veïns de la qual escarnien en rutilància castiça als del barri del costat. Lavapiess, Latina, Tetuán de les Victòries, Chamberí, Hortaleza, Centre, Guindalera, Vallecas…, pareixen ben lluntans a Soho, Tribeca, Chinatown, Little Italy…, per més que mos caiga en sort o en desgràcia un alcalde encabotat a convertir capital tan manchega en un formage grallara internacional, castigant els seus patits ciutadans a una successió interminable d’obres faraòniques que mai acaben abans de tres o quatre anys.

Pero començava este artícul explicant que una ciutat té distints paisages, depenent del lloc des del que es contemple. No és lo mateix viure Madrit entre els bastides, les cavadores, els martells hidràulics i els operaris que han pres el carrer Serrano -portant a la ruïna a les principals tendes de la capital- que patir-la en l’interior d’un automòvil o gojar-la damunt una moto o el sellí d’una bicicleta. Madrit, per continuar en el meu eixemple, és una ciutat agradable per a passejar a lo llarc i ample dels seus pulmons verts –El parc del Retir, el de l’Oest, la Casa de Camp…-, inclús una ciutat maravellosa quan es chafa el marbre dels seus millors museus. Tot depén de l’altura de mires, de la possibilitat del nostre temps, de les inquietuts que es manegen la nostra curiositat